Hèctor López Bofill va venir a Mont-roig el passat 21 de novembre per participar en un dels sopars-tertúlia que organitzem des de BROT i que com ja és habitual es va dur a terme a la biblioteca Joan Miró.
Crèiem que era interessant convidar una persona com ell, membre de Sobirania i Progrés, de la Crida Nacional i del Cercle d’Estudis Sobiranistes, contertulià d’alguns programes radiofònics i/o televisius, articulista d’alguns mitjans escrits... en definitiva, una persona que vol crear opinió perquè vol canviar les coses, en clau, sempre o, si més no, sovint, independentista.
Ell és professor-doctor de Dret Constitucional a la Universitat Pompeu Fabra; evidentment aquesta faceta de coneixedor de les lleis que ens emparen és, sens dubte, important per al desenvolupament dels seus discursos al voltant de la independència (si la nostra lluita és sense armes, això vol dir que cal buscar les escletxes legals que ens permeten aconseguir-la per la via pacífica). A més, també és escriptor i com a escriptor destaca la seva faceta literària que ens brinda novel·les com: L'últim Evangeli (Destino, 2003), Neopàtria (Proa, 2006) o El principi satànic (Proa, 2007), però, sobretot, llibres de poemes: Poema a Calipso (Columna, 1996), La reconstrucció de l'aristocràcia (Proa, 1999), La revolució silenciosa (Proa, 2001) o Les genives cremades (Proa, 2004), uns poemes que han creat una nova generació de poetes, els anomenats Imparables, precisament perquè ell en l’entrega del premi Josep Pla que va rebre va parlar de la seva generació com a generació imparable (i dit sigui de passada, els Imparables, no només són imparables en la creació sinó en la retòlica de premis que reben) i el nom va quallar, però no només això ha estat decisiu a l’hora de marcar una nova generació de poetes, sinó també la nova visió de la poesia, una visió fortament confrontada, en la qual el seu punt de vista ha estat fonamental.
La seva darrera faceta com a escriptor és la d’escriptor d’assaig i aquí recuperem els seus temes d’anàlisi i de lluita política, a què fèiem referència al principi: La independència i la realitat. Bases per a la sobirania de Catalunya (Editorial Moll, 2004) o Montenegro sí, Catalunya també (Ara Llibres, 2006) escrit amb Uriel Bertran, ens parlen d’una visió optimista en relació a la consecució de la independència i és precisament d’això que ens va parlar. Ens va venir a dir que cal tenir clar quin és el nostre objectiu i difondre’n els aspectes positius, que no tothom coneix, com que repercutirà postivament en les butxaques dels catalans, ja que l’estat deixarà d’apropiar-se els nostres diners o, com a mínim, passaran a unes mans on tots els diners que es quedin s’invertiran directament en nosaltres mateixos: a fer escoles, a fer nous centres d’assistència primària, a fer noves escoles bressol, etc. Ens va fer referència a uns propers procesos d’independència dins del qual es trobarà el procés d’independència de Catalunya (que per a ell era la manera de referir-se a tot el conjunt de Països Catalans, tot i que tenia clar que la independència havia de començar pel Principat). Tot això, però, va explicar-nos, passarà només si la societat ho vol, si la societat es mou i/o es manifesta perquè això sigui així. Cal, doncs, continuar lluitant perquè la independència no només sigui cada vegada més a prop, sinó que ja, d’una vegada per totes, sigui una realitat, i com deia Joan Fuster: «o ara o mai»; no podem deixar escapar el moment favorable que s’ha obert amb les últimes independències.
Endavant, doncs! Treballem perquè, finalment, arribi el dia de veure el nostre somni acomplert!
BROT
Desembre del 2008
en acabat, que cadascú es vesteixi
