Voleu ampliar, perfeccionar o refrescar el vostre català?
Ara amb RodaMots podeu rebre cada dia (de dilluns a divendres), per correu electrònic, un breu missatge amb una paraula o una expressió de la nostra llengua, amb el seu significat i un exemple d’ús.
Per subscriure-us-hi, feu clic aquí.
Per cancel·lar la subscripció, feu clic a l'enllaç de baix de tot de qualsevol dels missatges que rebreu.
Si teniu algun dubte, consulta o suggeriment, escriviu a Cada dia un mot
RODAMOTS
La llengua amb pijama de ratlles
La situació de la llengua catalana als cinemes de Catalunya és realment escandalosa. Transcorreguts trenta-tres anys de la mort d'en Franco, tot continua pràcticament igual. Hom dirà que de tant en tant es pot veure algun títol doblat a la nostra llengua, com ara Vicky Cristina Barcelona. I sí, és cert. La qüestió és si d'això se'n pot dir normalitat, perquè durant els darrers anys del franquisme també hi havia algun títol en català a la cartellera: Maria Rosa, Verd madur, En Baldiri de la Costa, L'advocat, l'alcalde i el notari, Paraules d'amor, La llarga agonia dels peixos fora de l'aigua, Laia... I en la segona meitat dels anys setanta i en la primera dels vuitanta vam poder veure Òscar, Kina i el làser, La ciutat cremada, Anem-nos-en, Bàrbara, Companys, procés a Catalunya, L'orgia, Salut i força al canut, La quinta del porro, El vicari d'Olot, La ràbia, L'obscura història de la cosina Montse i, entre d'altres, La ferida lluminosa. Tres dècades després, la situació es manté. I es manté perquè tenim un govern que es nega a governar i que és incapaç d'enfrontar-se a distribuïdors i exhibidors per tal que la llengua catalana no estigui discriminada a les pantalles del país.
De fet, la situació és tan greu i la indiferència del tripartit tan ofensiva que només es pot parlar de cinisme. El govern de Catalunya es troba a les mans d'uns cínics que no tenen cap voluntat de capgirar aquesta realitat garantint que el 50% de les còpies de totes les pel·lícules estrenades al país estiguin doblades o subtitulades al català. No ho fan PSC i ICV, que s'omplen la boca de bilingüisme, i no ho fa ERC, un partit que considera la llengua catalana com el valor més preuat de la nostra identitat. No són els únics, però. Tampoc no ho va fer Convergència i Unió en els seus vint-i-tres anys de govern. És a dir, que no hi ha cap força política, cap ni una, disposada a garantir el dret dels catalanoparlants a veure les pel·lícules en la seva llengua. En aquest sentit, és especialment vergonyós el cas del film El noi del pijama de ratlles, basat en la novel·la de John Boyne, que ha estat publicada en català per Empúries i que havent arribat als cent mil lectors no s'ha doblat a la nostra llengua. Ni tan sols tractant-se d'un èxit editorial tan diàfan com aquest hi hagut la més mínima voluntat de ser conseqüents.
També és patètic que l'actual procés de doblatge de pel·lícules al català consisteixi en una comissió mixta formada per distribuïdors i Generalitat en què els segons miren de convèncer els primers de doblar algun títol que, naturalment, no pagaran ells sinó nosaltres. No és així com es fan les coses. No som nosaltres els qui hem de pagar l'adaptació lingüística d'un producte que ja té un preu de mercat i que potser ni tan sols consumirem. La llengua de Catalunya és el català i tota pel·lícula que arribi a les nostres pantalles ha de tenir la meitat de les còpies en aquesta llengua. I com passa amb la versió espanyola, és el distribuïdor qui ha d'assumir-ne els costos, no pas la societat catalana. El distribuïdor que no estigui disposat a complir aquesta llei -llei que encara ningú no ha fet- no ha de poder estrenar les seves pel·lícules a Catalunya. Així de clar i així de simple. Mentrestant els catalans tenim una llengua marginada, vexada i estigmatitzada, una llengua privada de llibertat i vestida amb el pijama de ratlles de l'empestat social. I així continuarà essent gràcies a la tasca de la nostra classe política que, en qualitat de policia jueva del gueto de Varsòvia, col·labora en la seva progressiva exterminació.
De fet, la situació és tan greu i la indiferència del tripartit tan ofensiva que només es pot parlar de cinisme. El govern de Catalunya es troba a les mans d'uns cínics que no tenen cap voluntat de capgirar aquesta realitat garantint que el 50% de les còpies de totes les pel·lícules estrenades al país estiguin doblades o subtitulades al català. No ho fan PSC i ICV, que s'omplen la boca de bilingüisme, i no ho fa ERC, un partit que considera la llengua catalana com el valor més preuat de la nostra identitat. No són els únics, però. Tampoc no ho va fer Convergència i Unió en els seus vint-i-tres anys de govern. És a dir, que no hi ha cap força política, cap ni una, disposada a garantir el dret dels catalanoparlants a veure les pel·lícules en la seva llengua. En aquest sentit, és especialment vergonyós el cas del film El noi del pijama de ratlles, basat en la novel·la de John Boyne, que ha estat publicada en català per Empúries i que havent arribat als cent mil lectors no s'ha doblat a la nostra llengua. Ni tan sols tractant-se d'un èxit editorial tan diàfan com aquest hi hagut la més mínima voluntat de ser conseqüents.
També és patètic que l'actual procés de doblatge de pel·lícules al català consisteixi en una comissió mixta formada per distribuïdors i Generalitat en què els segons miren de convèncer els primers de doblar algun títol que, naturalment, no pagaran ells sinó nosaltres. No és així com es fan les coses. No som nosaltres els qui hem de pagar l'adaptació lingüística d'un producte que ja té un preu de mercat i que potser ni tan sols consumirem. La llengua de Catalunya és el català i tota pel·lícula que arribi a les nostres pantalles ha de tenir la meitat de les còpies en aquesta llengua. I com passa amb la versió espanyola, és el distribuïdor qui ha d'assumir-ne els costos, no pas la societat catalana. El distribuïdor que no estigui disposat a complir aquesta llei -llei que encara ningú no ha fet- no ha de poder estrenar les seves pel·lícules a Catalunya. Així de clar i així de simple. Mentrestant els catalans tenim una llengua marginada, vexada i estigmatitzada, una llengua privada de llibertat i vestida amb el pijama de ratlles de l'empestat social. I així continuarà essent gràcies a la tasca de la nostra classe política que, en qualitat de policia jueva del gueto de Varsòvia, col·labora en la seva progressiva exterminació.
Víctor Alexandre
Correllengua i Festa Major 2008 a Mont-roig del Camp
Enguany hem tornat a comptar amb una nova edició del Correllengua. En aquesta nova edició el concert va anar a càrrec de l’Orquestra Mitjanit (patrocinat per l’Ajuntament) el dissabte 27 de setembre a mitjanit, precisament. A la mitja part del concert va ser quan es va llegir el manifest d’enguany, fet per l’escriptora Isabel-Clara Simó:
«Si no salvem la llengua, no salvarem el país, car és el nostre senyal d’identitat més clar i més contundent. Sense una llengua pròpia faria segles que estaríem completament assimilats. Per això anorrear la llengua catalana ha estat la pressió més forta que hem rebut de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó. En democràcia, quan semblava més fàcil, els centralistes han vist una ocasió d’or de treure’ns la raó moral: contra Franco sí que valia la llengua catalana, però ara, que vivim al paradís de la democràcia, ja no cal, ens diuen, i si la volem preservar que sigui com un bé històric, com una relíquia, però sense interferir en la “lengua de todos los españoles”.
És per tant imprescindible que emprem tots els mitjans, pacífics i democràtics, per salvar una llengua que està retrocedint molt de pressa; de fet, la llengua catalana ha ocupat àmbits, les darreres dècades, que mai abans havia ocupat i el nivell de coneixement del català ha augmentat espectacularment –uns avenços, per cert, que només es deuen a la nostra irreductible tossuderia-, però el seu ús no para de retrocedir i el mandat constitucional pel qual l’Estat està obligat a protegir-la no s’ha complert mai.
Necessitem com a condició necessària la llei de Normalització Lingüística, però necessitem encara més que s’apliqui de fet. Necessitem també la innegociable unitat de la llengua catalana, perquè altrament els perjudicis lingüístics són immensos, per no esmentar com ens és de negatiu l’esmicolament del mercat, sobretot en el camp de l’ensenyament.
És també imprescindible que la població catalana, de tots els Països Catalans, sigui conscient de què hi perd i què hi guanya en el debat tan desigual per la nostra supervivència. Des d’un punt de vista econòmic, fins i tot els empresaris estan alarmats el preu que s’ha de pagar per pertànyer a Espanya i com és d’irreversible el retrocés econòmic al qual estem empesos, a un nivell que no és equiparable a cap altre país de la Unió Europea: l’ofegament econòmic ja no és un fantasma sinó una realitat.
Ens és imprescindible que el català sigui la llengua comuna de tots els catalans, vinguts de totes bandes del món, perquè només així construirem una societat justa i sense discriminacions.
I per a tot això ens cal la independència. Una independència civilitzada, com la que tants altres països estan a punt de coronar en aquest segle XXI. I ens cal recuperar la dignitat i la personalitat pròpia.
La Flama del Correllengua és un estendard davant del qual podem recordar qui som i podem expressar què volem. És a dir: que la Flama del Correllengua ens incita a ser homes i dones lliures, a decidir per nosaltres mateixos i a dissenyar el nostre propi futur.»
A més, el dijous 9 d’octubre a 2/4 de 6 de la tarda, a la biblioteca Joan Miró, hi va haver una sessió de contacontes a càrrec de Llibertat Roca que va explicar el conte «Un collaret de gotes de pluja». Durant l’acte es va poder veure el cartell que el CEIP Mare de Déu de la Roca va preparar per aquest Correllengua. Aquest dia també es van entregar els premis del I Concurs de dibuix de l’11 de Setembre, de fet tots els participants van rebre alguna cosa per agrair-los la seva participació i perquè tots els dibuixos eren d’allò més bonics.
A part, els membres de BROT també vam comptar amb una parada de productes de la terra a la plaça de l’Església, dins del cap de setmana medieval, del 27 i el 28 de setembre, i vam organitzar i participar en la realització del sopar-degustació de cloenda (amb una clotxa especialment pensada per a l’ocasió) que hi va haver el diumenge 28 a la nit a la plaça Joan Miró, patrocinat, també, per l’Ajuntament.
Col·lectiu BROT
http://brotmont-roig.blogspot.com/
brot@pobleviu.cat
100 anys d'estelada
Enguany se celebra el centenari de l’estelada, la senyera amb què indiquem que el nostre és un poble en lluita per unes llibertats que ens van ser preses precisament ara fa 300 anys, quan el primer dels reis borbons, Felipe V, no en van tenir prou a guanyar la guerra, sinó que va voler aniquilar unes zones amb una cultura germana, diferent, però, a la que ell imposava; uns pobles que més endavant havien de passar a la història com a Països Catalans. Recordem que aquest rei borbó va imposar el Decret de Nova Planta a través del qual se’ns prohibia llengua, cultura i lleis pròpies; i que les accions que va emprendre en contra dels catalans van ser tals que fins i tot va cremar un poble sencer: Xàtiva (al País Valencià), on tenen una imatge de Felipe V a l’Ajuntament penjat a l’inrevés perquè sempre es recordi la brutalitat amb què els va tractar.
Tornant a l’estelada, com sabeu, aquesta bandera va néixer a partir de la bandera cubana i en els seus inicis només tenia una variant: la de l’estel blanc (damunt d’un fons triangular de color blau); van ser les forces polítiques i els col·lectius més esquerranosos els que van popularitzar, precisament ara fa 40 anys, de la mà, concretament, del PSAN, una altra variant: la de l’estel vermell (i els fons triangular groc, com la resta de la bandera), per creure que s’adequava més a les seves pretensions, a les pretensions de l’esquerra independentista.
Aquest any, doncs, és un any carregat de celebracions (els 300 anys de resistència, els 100 anys de l’estelada amb l’estel blanc, els 40 anys de l’estelada amb l’estel vermell...) per aquells que creiem en un futur millor per als Països Catalans; un futur que ens reconegui com a tals i que ens permeti créixer i tenir totes les particularitats que ens caracteritzen, amb tota llibertat, sense cap tipus de problemes; un futur que, per tant, passa inevitablement per la independència, perquè com més temps passa més clar veiem que no hi ha res a fer amb els estats que ens oprimeixen, que la seva voluntat és la de continuar fent-ho, continuar ofegant-nos, perquè temen que, d’altra manera, aconseguim una prosperitat que ells no tenen. Per això, us commino a pensar fredament, objectivament, què en traiem de ser espanyols o francesos. No us heu adonat que només en traiem maldecaps i alguna vegada algun copet a l’esquena per fer-nos creure que ens estan deixant alguna porta oberta quan només ens estan donant peixet?!
Crec que, com a mínim, ja que no tenim una vareta màgica que ens permeti canviar les injustícies d’aquest món, és important ser conscients de com de crues són les coses perquè no ens deixem enredar o, com a mínim, no fàcilment. Cal que aprenguem a mirar-nos-ho tot amb ulls ben crítics, a ser ben malpensats, perquè segur que la realitat supera les nostres cabòries, o és que el fet català (com el fet basc) no és la gran arma electoral dels espanyols? Vull dir que, no us heu fixat que sempre que hi ha eleccions alguns dels dos, si no els dos, rebem; perquè això (ja se’n preocupen prou des dels mitjans de comunicació a manipular la informació per aconseguir-ho), és el que fa que els espanyols s’arborin i votin per aquell partit que creuen més anticatalà o més antibasc? A més, no crec que sigui per mala sort que a Catalunya després d’una atzagaiada n’arribi una altra, tot això ha de ser premeditat, a la força!
El que no m’acaba de quedar clar és que si no ens volen, no ens deixin anar; però, és clar, no ens volen però sí que volen tot el que nosaltres puguem aportar-los! D’aquí l’enrenou que hi ha amb el tema del finançament! Perquè els calés nostres sí que els volen, és clar!!
Parlava, fa poc, amb una companya de Sòria que em deia que ells encara que tinguin carreteres poc transitades també tenen dret a tenir carreteres amb bon estat. És clar que sí, però si les nostres estan més transitades potser també necessiten més atencions, més inversions... I qui parla de les carreteres també pot parlar d’altres serveis: educació, sanitat... A més, però, vaig dir-li que de la mateixa manera que tenen dret a les bones carreteres també tenen dret a les nuclears i a les seves errades cada dos per tres, que això també ens ho podem repartir com a bons germans del món mundial que som i que ja que allà no en tenen ni n’han tingut mai, que es poden quedar totes les d’aquí! La noia, és clar, en aquest punt de la conversa va canviar de tema.
Tota aquesta llarga disquisició és només per demostrar que la lluita no ha d’afeblir-se, que hem de continuar combatius ara com sempre, per aconseguir que tant l’estelada com els 11 de Setembre, per afegir un exemple d’una celebració que acabem de passar, caduquin; o no preferiríeu penjar una senyera el dia de la Independència (i no una estelada un 11 de Setembre), en un context de Països Catalans pròspers i lliures?
Agnès Toda i Bonet
11 de setembre
L’Onze de Setembre Catalunya commemora la derrota que va patir el 1714 a mans de les tropes espanyoles de Felip V de Borbó. Catalunya, que havia estat fins aquell moment una nació sobirana, va perdre les llibertats nacionals, les lleis pròpies del país i va patir la prohibició de la llengua i la cultura catalanes.
Després d'anys de foscor, el 1932, en el marc de la II República espanyola, Catalunya va adquirir un Estatut d’autonomia que recuperava part de les seves llibertats nacionals. Però després de la Guerra Civil, la dictadura del general Franco va comportar la repressió més dura que mai ha patit Catalunya, fins al punt que podem parlar d’un intent de genocidi cultural, amb milers i milers d’afusellats i represaliats. Fins i tot entre ells s'hi compta el president del Govern de Catalunya, Lluís Companys, l'únic president europeu afusellat pel nazisme-feixisme.
El 1979 es va aprovar un nou Estatut d’autonomia de Catalunya, amb el qual es va dotar el país d’unes institucions i d’un govern propis, però des de llavors encara no s’ha assolit un nivell d'autogovern satisfactori.
Celebrem la Diada des de la societat civil
Cada 11 de setembre molts catalans i catalanes continuem manifestant-nos pels carrers per reclamar el reconeixement dels nostres drets nacionals i més autogovern.
La Festa per la Llibertat es configura com un acte polític de la societat civil catalana, per celebrar la Diada de manera festiva i alhora reivindicativa. Volem fer d’aquesta celebració un acte polític d’afirmació i reivindicació nacional, de forma oberta i participativa. Per aquest motiu, des de l’any 2000 unes dues-centes entitats de la societat civil catalana celebrem un acte que comprèn una mostra d’entitats, la lectura d’un manifest que compta amb el suport de les entitats i un concert de música que clou la celebració.
Volem compartir aquesta reivindicació amb totes les persones que viuen a Catalunya, vinguin d’on vinguin. Només si tenim més capacitat per decidir com volem que sigui el nostre país podrem construir-lo més just, plural, solidari, integrador i sostenible.
MUSICAT 2008
L’Associació Cultural Batzegada Rogenca per la Terra (BROT), com sabeu, fem cada vegada més actes esperant que a les mont-rogenques i als mont-rogencs els agradin. Vam començar amb el Correllengua i intentem, en la mesura de les nostres possibilitats, aportar nous actes a Mont-roig; actes que poden servir per conèixer en primera persona els testimonis de gent que sentim parlar per la ràdio o la televisió, o senzillament que trobem interessants, com pretenem amb els sopars-tertúlia.
Aquest estiu, amb l’afany d’intentar abastar cada vegada més, vam fer arribar una proposta de concerts de cantautors per incloure dins el cicle Banys de Lluna que nosaltres hem anomenat MUSICAT i que vam creure que es podia fer en un marc incomparable com el que ens ofereix la plaça de l’Església. El dia 24 de juliol vam comptar amb la presència de Joan Masdéu (cantant dels Whiskyn’s) amb el seu espectacle en solitari Miniatures. Per problemes relacionats amb l’equip de so, el concert va començar una mica més tard de l’hora prevista (les 22.00) i tot i que el públic no era molt nombrós, creiem que l’acte va anar prou bé. El dia 23 d’agost l’actuació prevista era doble, per una banda, la de Cesk Freixas i, per l’altra, la de Pau Alabajos. En aquest cas, van sorgir problemes personals a Pau Alabajos que tot i ser a Mont-roig va haver de marxar. L’actuació de Cesk Freixas, però, va ser formidable i ens va demostrar que la cançó protesta encara és a l’ordre del dia perquè encara hi ha moltes coses que cal canviar.
Esperem poder repetir l’experiència que l’Ajuntament ens ha deixat dur a terme aquest any, fent-se càrrec de totes les despeses i de la correcta organtizació dels actes, l’any vinent, si és possible amb més actuacions, per poder oferir al poble de Mont-roig unes bones vetllades d’estiu.
Aprofitem l’avinentesa per dir-vos que qualsevol idea serà benvinguda i recordar-vos que podeu col•laborar amb l’associació pagant una quota de 10 euros anuals, per fer-ho cal que us poseu en contacte amb nosaltres a: brot@pobleviu.cat o que ens els faciliteu en qualsevol dels actes que organitzem.
Col•lectiu BROT
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
