Toni Strubell i Trueta


El moment de dir prou. La manifesta incompatibilitat amb Espanya
Lleida: Pagès editors, 2008

Toni Strubell i Trueta, professor de la Universitat de Deusto (a Donostia), coordinador de la Comissió de la Dignitat, nét del venerat Dr. Trueta i molts etcèteres que ens el mostren incansablement abocat als Països Catalans, mostra en el seu darrer llibre –El moment de dir prou. La manifesta incompatibilitat amb Espanya– la voluntat de deixar d’estar a la rereguarda i com a català emprenyat manifesta de manera resoluda i amb una claridivència fefaent perquè ha arribat a aquesta situació.
Posa en evidència que són massa els atacs que cada dia rebem pel simple fet de ser catalans i voler-ho continuar essent, perquè hi ha qui ens vol sumisos i caducs i nosaltres ens resistim i, mal que els pesi, ens resistirem a fer-ho. Però, ja que hi ha mitjans, nombrosos, massa nombrosos, que els donen la veu a ells, als altres, als que només viuen per posar-nos pals a les rodes, calen mostres com la de Toni Strubell per deixar clar que, per més veu que tinguin, ells no tenen raó i que cal ésser-ne conscients i saber-ne tots els tripijocs, per poder ser més forts en la nostra lluita diària contra les seves constants embolladisses.
No hi ha més cera que la que crema. Cap altre país normal del món encara conserva i permet homenatges als hereus de la dictadura que l’ha malmès de la manera més cruenta i salvatge possible. Cap altre país normal del món es resisteix a restituir la memòria d’aquells que van deixar la pell per la democràcia que ara ens volen fer creure que hem recuperat. Una democràcia que manté l’hereu que Franco va deixar: Juan Carlos I; que manté el Valle de los Caídos; que permet els atacs constants i contranaturals que la COPE cada dia expressa de manera descontrolada i exagerada, només per esbombar una informació totalment falsejada amb la qual es pretén generar un odi visceral per part de l’Espanya més retrògrada contra les nacionalitats que lluiten per aconseguir la llibertat que els pertoca com a tals; que permet una Conferència Episcopal que malda per una moral dubtosa ja que fa equivaldre el nacionalisme a la immoralitat per cap altra raó que per la de fer prevaldre la idea d’imperalisme propi de qualsevol poble colonitzador, amb tot el que aquest adjectiu comporta de negatiu; que encara manté a la trona, sense el més mínim pudor, personatges declaradament feixistes; que no permet revisar les causes obertes durant el franquisme i si ho fa permet impunement que se n’encargui un destacat franquista... Una democràcia que, en canvi, no permet que a inicis del segle xxi, quan la globalització porta arreu qualsevol cosa de la part més allunyada del món, al País Valencià es pugui veure amb normalitat TV3 (i encara és més imperdonable que això passés mentre Joan Clos ostentava el ministeri d’Indústria) o que s’hi trobi la major fossa comuna de víctimes de la Guerra Civil, o de qualsevol altra guerra, com ha destapat la Comissió de la Veritat. I això només és un petit tast de tot el que Toni Strubell analitza en el seu llibre per fer-nos adonar que en cap altre país normal del món es permeten aquestes irregularitats, unes irregularitats que ens priven de ser nosaltres mateixos, de ser un país amb tots els ets i uts.
Es tracta d’un llibre –amb pròleg de Francesco Cossiga i epíleg de Henry Ettinghausen– de rabiosa actualitat, ja que inclou algunes de les gestes més sonades del mateix 2008; però al mateix temps també fa un repàs de tot allò que, malgrat voler-nos fer creure que el franquisme s’ha superat, encara vivim com a ressò d’aquella època, encara vivim com si encara pesés sobre la nostra la dictadura que suposadament fa més de 30 anys que hem superat; ens demostra, per tant, que el franquimse encara està latent.
És el mateix Strubell qui diu: «Aquest llibre té l’objectiu d’analitzar el caràcter definitiu que l’Estat espanyol pretén donar a la nostra manca de llibertats, tal com s’ha evidenciat en l’episodi del nou Estatut d’Autonomia o en la confecció de la Llei de la Memòria Històrica.» (p. 16) I, per això, manifesta una disjuntiva similar a la que ja ens va plantejar Joan Fuster i que sembla que encara cueja, però potser no per massa temps més: «O ara o mai».[1] I és que, en tota la seva anàlisi també fa autocrítica perquè sembla que els catalans a part de deixar-nos prendre el pèl, encara haguem de demanar perdó per no fer-ho amb els braços ben oberts. Conclou, com deien els Brams, que siguem un poble que «camina un pas endavant i dos enrere», però també que «mai he cregut que per ser d’un país fos necessari demanar permís». El llibre, per tant, és un tribut a la memòria, a la memòria dels que van deixar la pell per aquesta terra, que és la nostra terra, una memòria que ens ha de fer escarrassar-nos per salvar-la, si és que realment li volem un futur pròsper.
Només una cosa, ara també cal manifestar la clara incompatibilitat amb França, que també la tenim. Perquè cal tenir clar que el nostre país és gran i s’eixampla més enllà de la frontera espanyola; un país que, en el llibre, tot i clarament ampliar-se més enllà del Principat, ja que s’hi tracten, també, com hem vist, qüestions referides a d’altres zones dels Països Catalans, mai, però utilitza aquesta terminologia, fet que ens fa dubtar, de vegades, a quina zona concreta es refereix l’autor, perquè també parla del 2014 com si no s’adonés que la pèrdua del país, va començar el 1707 i no el 1714, perquè com diu la dita «quan el mal ve d’Almansa, a tots alcança».

Agnès Toda i Bonet
[1] En el cas de Toni Strubell: «O ens plantegem seriosament el nostre futur en llibertat, o serem engolits per un estat que ni ens estima ni té cap intenció d’acceptar-nos tal com som i volem.» (p. 17)

SUBSCRIU-TE AL BROT

Per tan sols 10 euros anuals pots ajudar.nos a tirar endavant i formar part del BROT

Envia les teves dades personals i el compte corrent a brot@pobleviu.cat.