BROT PRESENTA EL NOU LLIBRE DE XAVI SARRIA

El Col·lectiu BROT vam convidar Xavi Sarrià perquè ens vingués a presentar el llibre amb què debuta com a escriptor: Històries del paradís; un llibre que parteix de les cançons d’Obrint Pas i de les experiències viscudes amb el grup, però que va molt més enllà.

Es tracta d’un conjunt d’històries breus, de fàcil lectura i amenes, que ens relaten una realitat que a vegades se’ns explica per les notícies, però a la qual no sempre parem prou esment i Xavi Sarrià ens hi fa fixar, ens fa fixar en com els protagonistes viuen cada història, en els sentiments que afloren en cada cas. I ho fa a través d’una narració captivant, trepidant i colpidora, com les pròpies històries que ens descriu. Unes històries que ens fan adonar com de cruel i asfixiant pot ser el món, ens fan adonar de les històries més esgarrifoses que hi passen, ens fan adonar que, per tant, aquest món dista molt de ser, precisament, un paradís.

Sotmesos en aquest constant sotrac del pas del temps és important i necessari dedicar un moment a pensar en nosaltres mateixos i en el món que ens envolta. Xavi Sarrià, a través del seu llibre, ens convida a fer-ho, deixem-nos-hi portar del seu bracet. I, com deia Miquel Martí i Pol:

en acabat, que cadascú es vesteixi

com bonament li plagui, i via fora!

que tot està per fer i tot és possible.

Col·lectiu BROT

Sopar-tertúlia amb Hèctor López Bofill

Hèctor López Bofill va venir a Mont-roig el passat 21 de novembre per participar en un dels sopars-tertúlia que organitzem des de BROT i que com ja és habitual es va dur a terme a la biblioteca Joan Miró.

Crèiem que era interessant convidar una persona com ell, membre de Sobirania i Progrés, de la Crida Nacional i del Cercle d’Estudis Sobiranistes, contertulià d’alguns programes radiofònics i/o televisius, articulista d’alguns mitjans escrits... en definitiva, una persona que vol crear opinió perquè vol canviar les coses, en clau, sempre o, si més no, sovint, independentista.
Ell és professor-doctor de Dret Constitucional a la Universitat Pompeu Fabra; evidentment aquesta faceta de coneixedor de les lleis que ens emparen és, sens dubte, important per al desenvolupament dels seus discursos al voltant de la independència (si la nostra lluita és sense armes, això vol dir que cal buscar les escletxes legals que ens permeten aconseguir-la per la via pacífica). A més, també és escriptor i com a escriptor destaca la seva faceta literària que ens brinda novel·les com: L'últim Evangeli (Destino, 2003), Neopàtria (Proa, 2006) o El principi satànic (Proa, 2007), però, sobretot, llibres de poemes: Poema a Calipso (Columna, 1996), La reconstrucció de l'aristocràcia (Proa, 1999), La revolució silenciosa (Proa, 2001) o Les genives cremades (Proa, 2004), uns poemes que han creat una nova generació de poetes, els anomenats Imparables, precisament perquè ell en l’entrega del premi Josep Pla que va rebre va parlar de la seva generació com a generació imparable (i dit sigui de passada, els Imparables, no només són imparables en la creació sinó en la retòlica de premis que reben) i el nom va quallar, però no només això ha estat decisiu a l’hora de marcar una nova generació de poetes, sinó també la nova visió de la poesia, una visió fortament confrontada, en la qual el seu punt de vista ha estat fonamental.
La seva darrera faceta com a escriptor és la d’escriptor d’assaig i aquí recuperem els seus temes d’anàlisi i de lluita política, a què fèiem referència al principi: La independència i la realitat. Bases per a la sobirania de Catalunya (Editorial Moll, 2004) o Montenegro sí, Catalunya també (Ara Llibres, 2006) escrit amb Uriel Bertran, ens parlen d’una visió optimista en relació a la consecució de la independència i és precisament d’això que ens va parlar. Ens va venir a dir que cal tenir clar quin és el nostre objectiu i difondre’n els aspectes positius, que no tothom coneix, com que repercutirà postivament en les butxaques dels catalans, ja que l’estat deixarà d’apropiar-se els nostres diners o, com a mínim, passaran a unes mans on tots els diners que es quedin s’invertiran directament en nosaltres mateixos: a fer escoles, a fer nous centres d’assistència primària, a fer noves escoles bressol, etc. Ens va fer referència a uns propers procesos d’independència dins del qual es trobarà el procés d’independència de Catalunya (que per a ell era la manera de referir-se a tot el conjunt de Països Catalans, tot i que tenia clar que la independència havia de començar pel Principat). Tot això, però, va explicar-nos, passarà només si la societat ho vol, si la societat es mou i/o es manifesta perquè això sigui així. Cal, doncs, continuar lluitant perquè la independència no només sigui cada vegada més a prop, sinó que ja, d’una vegada per totes, sigui una realitat, i com deia Joan Fuster: «o ara o mai»; no podem deixar escapar el moment favorable que s’ha obert amb les últimes independències.
Endavant, doncs! Treballem perquè, finalment, arribi el dia de veure el nostre somni acomplert!

BROT
Desembre del 2008

Toni Strubell i Trueta

El moment de dir prou. La manifesta incompatibilitat amb Espanya
Lleida: Pagès editors, 2008

Toni Strubell i Trueta, professor de la Universitat de Deusto (a Donostia), coordinador de la Comissió de la Dignitat, nét del venerat Dr. Trueta i molts etcèteres que ens el mostren incansablement abocat als Països Catalans, mostra en el seu darrer llibre –El moment de dir prou. La manifesta incompatibilitat amb Espanya– la voluntat de deixar d’estar a la rereguarda i com a català emprenyat manifesta de manera resoluda i amb una claridivència fefaent perquè ha arribat a aquesta situació.
Posa en evidència que són massa els atacs que cada dia rebem pel simple fet de ser catalans i voler-ho continuar essent, perquè hi ha qui ens vol sumisos i caducs i nosaltres ens resistim i, mal que els pesi, ens resistirem a fer-ho. Però, ja que hi ha mitjans, nombrosos, massa nombrosos, que els donen la veu a ells, als altres, als que només viuen per posar-nos pals a les rodes, calen mostres com la de Toni Strubell per deixar clar que, per més veu que tinguin, ells no tenen raó i que cal ésser-ne conscients i saber-ne tots els tripijocs, per poder ser més forts en la nostra lluita diària contra les seves constants embolladisses.
No hi ha més cera que la que crema. Cap altre país normal del món encara conserva i permet homenatges als hereus de la dictadura que l’ha malmès de la manera més cruenta i salvatge possible. Cap altre país normal del món es resisteix a restituir la memòria d’aquells que van deixar la pell per la democràcia que ara ens volen fer creure que hem recuperat. Una democràcia que manté l’hereu que Franco va deixar: Juan Carlos I; que manté el Valle de los Caídos; que permet els atacs constants i contranaturals que la COPE cada dia expressa de manera descontrolada i exagerada, només per esbombar una informació totalment falsejada amb la qual es pretén generar un odi visceral per part de l’Espanya més retrògrada contra les nacionalitats que lluiten per aconseguir la llibertat que els pertoca com a tals; que permet una Conferència Episcopal que malda per una moral dubtosa ja que fa equivaldre el nacionalisme a la immoralitat per cap altra raó que per la de fer prevaldre la idea d’imperalisme propi de qualsevol poble colonitzador, amb tot el que aquest adjectiu comporta de negatiu; que encara manté a la trona, sense el més mínim pudor, personatges declaradament feixistes; que no permet revisar les causes obertes durant el franquisme i si ho fa permet impunement que se n’encargui un destacat franquista... Una democràcia que, en canvi, no permet que a inicis del segle xxi, quan la globalització porta arreu qualsevol cosa de la part més allunyada del món, al País Valencià es pugui veure amb normalitat TV3 (i encara és més imperdonable que això passés mentre Joan Clos ostentava el ministeri d’Indústria) o que s’hi trobi la major fossa comuna de víctimes de la Guerra Civil, o de qualsevol altra guerra, com ha destapat la Comissió de la Veritat. I això només és un petit tast de tot el que Toni Strubell analitza en el seu llibre per fer-nos adonar que en cap altre país normal del món es permeten aquestes irregularitats, unes irregularitats que ens priven de ser nosaltres mateixos, de ser un país amb tots els ets i uts.
Es tracta d’un llibre –amb pròleg de Francesco Cossiga i epíleg de Henry Ettinghausen– de rabiosa actualitat, ja que inclou algunes de les gestes més sonades del mateix 2008; però al mateix temps també fa un repàs de tot allò que, malgrat voler-nos fer creure que el franquisme s’ha superat, encara vivim com a ressò d’aquella època, encara vivim com si encara pesés sobre la nostra la dictadura que suposadament fa més de 30 anys que hem superat; ens demostra, per tant, que el franquimse encara està latent.
És el mateix Strubell qui diu: «Aquest llibre té l’objectiu d’analitzar el caràcter definitiu que l’Estat espanyol pretén donar a la nostra manca de llibertats, tal com s’ha evidenciat en l’episodi del nou Estatut d’Autonomia o en la confecció de la Llei de la Memòria Històrica.» (p. 16) I, per això, manifesta una disjuntiva similar a la que ja ens va plantejar Joan Fuster i que sembla que encara cueja, però potser no per massa temps més: «O ara o mai».[1] I és que, en tota la seva anàlisi també fa autocrítica perquè sembla que els catalans a part de deixar-nos prendre el pèl, encara haguem de demanar perdó per no fer-ho amb els braços ben oberts. Conclou, com deien els Brams, que siguem un poble que «camina un pas endavant i dos enrere», però també que «mai he cregut que per ser d’un país fos necessari demanar permís». El llibre, per tant, és un tribut a la memòria, a la memòria dels que van deixar la pell per aquesta terra, que és la nostra terra, una memòria que ens ha de fer escarrassar-nos per salvar-la, si és que realment li volem un futur pròsper.
Només una cosa, ara també cal manifestar la clara incompatibilitat amb França, que també la tenim. Perquè cal tenir clar que el nostre país és gran i s’eixampla més enllà de la frontera espanyola; un país que, en el llibre, tot i clarament ampliar-se més enllà del Principat, ja que s’hi tracten, també, com hem vist, qüestions referides a d’altres zones dels Països Catalans, mai, però utilitza aquesta terminologia, fet que ens fa dubtar, de vegades, a quina zona concreta es refereix l’autor, perquè també parla del 2014 com si no s’adonés que la pèrdua del país, va començar el 1707 i no el 1714, perquè com diu la dita «quan el mal ve d’Almansa, a tots alcança».

Agnès Toda i Bonet
[1] En el cas de Toni Strubell: «O ens plantegem seriosament el nostre futur en llibertat, o serem engolits per un estat que ni ens estima ni té cap intenció d’acceptar-nos tal com som i volem.» (p. 17)

RODAMOTS

Voleu ampliar, perfeccionar o refrescar el vostre català?

Ara amb RodaMots podeu rebre cada dia (de dilluns a divendres), per correu electrònic, un breu missatge amb una paraula o una expressió de la nostra llengua, amb el seu significat i un exemple d’ús.
Per subscriure-us-hi, feu clic aquí.
Per cancel·lar la subscripció, feu clic a l'enllaç de baix de tot de qualsevol dels missatges que rebreu.
Si teniu algun dubte, consulta o suggeriment, escriviu a Cada dia un mot

La llengua amb pijama de ratlles

La situació de la llengua catalana als cinemes de Catalunya és realment escandalosa. Transcorreguts trenta-tres anys de la mort d'en Franco, tot continua pràcticament igual. Hom dirà que de tant en tant es pot veure algun títol doblat a la nostra llengua, com ara Vicky Cristina Barcelona. I sí, és cert. La qüestió és si d'això se'n pot dir normalitat, perquè durant els darrers anys del franquisme també hi havia algun títol en català a la cartellera: Maria Rosa, Verd madur, En Baldiri de la Costa, L'advocat, l'alcalde i el notari, Paraules d'amor, La llarga agonia dels peixos fora de l'aigua, Laia... I en la segona meitat dels anys setanta i en la primera dels vuitanta vam poder veure Òscar, Kina i el làser, La ciutat cremada, Anem-nos-en, Bàrbara, Companys, procés a Catalunya, L'orgia, Salut i força al canut, La quinta del porro, El vicari d'Olot, La ràbia, L'obscura història de la cosina Montse i, entre d'altres, La ferida lluminosa. Tres dècades després, la situació es manté. I es manté perquè tenim un govern que es nega a governar i que és incapaç d'enfrontar-se a distribuïdors i exhibidors per tal que la llengua catalana no estigui discriminada a les pantalles del país.
De fet, la situació és tan greu i la indiferència del tripartit tan ofensiva que només es pot parlar de cinisme. El govern de Catalunya es troba a les mans d'uns cínics que no tenen cap voluntat de capgirar aquesta realitat garantint que el 50% de les còpies de totes les pel·lícules estrenades al país estiguin doblades o subtitulades al català. No ho fan PSC i ICV, que s'omplen la boca de bilingüisme, i no ho fa ERC, un partit que considera la llengua catalana com el valor més preuat de la nostra identitat. No són els únics, però. Tampoc no ho va fer Convergència i Unió en els seus vint-i-tres anys de govern. És a dir, que no hi ha cap força política, cap ni una, disposada a garantir el dret dels catalanoparlants a veure les pel·lícules en la seva llengua. En aquest sentit, és especialment vergonyós el cas del film El noi del pijama de ratlles, basat en la novel·la de John Boyne, que ha estat publicada en català per Empúries i que havent arribat als cent mil lectors no s'ha doblat a la nostra llengua. Ni tan sols tractant-se d'un èxit editorial tan diàfan com aquest hi hagut la més mínima voluntat de ser conseqüents.
També és patètic que l'actual procés de doblatge de pel·lícules al català consisteixi en una comissió mixta formada per distribuïdors i Generalitat en què els segons miren de convèncer els primers de doblar algun títol que, naturalment, no pagaran ells sinó nosaltres. No és així com es fan les coses. No som nosaltres els qui hem de pagar l'adaptació lingüística d'un producte que ja té un preu de mercat i que potser ni tan sols consumirem. La llengua de Catalunya és el català i tota pel·lícula que arribi a les nostres pantalles ha de tenir la meitat de les còpies en aquesta llengua. I com passa amb la versió espanyola, és el distribuïdor qui ha d'assumir-ne els costos, no pas la societat catalana. El distribuïdor que no estigui disposat a complir aquesta llei -llei que encara ningú no ha fet- no ha de poder estrenar les seves pel·lícules a Catalunya. Així de clar i així de simple. Mentrestant els catalans tenim una llengua marginada, vexada i estigmatitzada, una llengua privada de llibertat i vestida amb el pijama de ratlles de l'empestat social. I així continuarà essent gràcies a la tasca de la nostra classe política que, en qualitat de policia jueva del gueto de Varsòvia, col·labora en la seva progressiva exterminació.

Víctor Alexandre

http://www.victoralexandre.cat/

Correllengua i Festa Major 2008 a Mont-roig del Camp

Enguany hem tornat a comptar amb una nova edició del Correllengua. En aquesta nova edició el concert va anar a càrrec de l’Orquestra Mitjanit (patrocinat per l’Ajuntament) el dissabte 27 de setembre a mitjanit, precisament. A la mitja part del concert va ser quan es va llegir el manifest d’enguany, fet per l’escriptora Isabel-Clara Simó:

«Si no salvem la llengua, no salvarem el país, car és el nostre senyal d’identitat més clar i més contundent. Sense una llengua pròpia faria segles que estaríem completament assimilats. Per això anorrear la llengua catalana ha estat la pressió més forta que hem rebut de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó. En democràcia, quan semblava més fàcil, els centralistes han vist una ocasió d’or de treure’ns la raó moral: contra Franco sí que valia la llengua catalana, però ara, que vivim al paradís de la democràcia, ja no cal, ens diuen, i si la volem preservar que sigui com un bé històric, com una relíquia, però sense interferir en la “lengua de todos los españoles”.
És per tant imprescindible que emprem tots els mitjans, pacífics i democràtics, per salvar una llengua que està retrocedint molt de pressa; de fet, la llengua catalana ha ocupat àmbits, les darreres dècades, que mai abans havia ocupat i el nivell de coneixement del català ha augmentat espectacularment –uns avenços, per cert, que només es deuen a la nostra irreductible tossuderia-, però el seu ús no para de retrocedir i el mandat constitucional pel qual l’Estat està obligat a protegir-la no s’ha complert mai.
Necessitem com a condició necessària la llei de Normalització Lingüística, però necessitem encara més que s’apliqui de fet. Necessitem també la innegociable unitat de la llengua catalana, perquè altrament els perjudicis lingüístics són immensos, per no esmentar com ens és de negatiu l’esmicolament del mercat, sobretot en el camp de l’ensenyament.
És també imprescindible que la població catalana, de tots els Països Catalans, sigui conscient de què hi perd i què hi guanya en el debat tan desigual per la nostra supervivència. Des d’un punt de vista econòmic, fins i tot els empresaris estan alarmats el preu que s’ha de pagar per pertànyer a Espanya i com és d’irreversible el retrocés econòmic al qual estem empesos, a un nivell que no és equiparable a cap altre país de la Unió Europea: l’ofegament econòmic ja no és un fantasma sinó una realitat.
Ens és imprescindible que el català sigui la llengua comuna de tots els catalans, vinguts de totes bandes del món, perquè només així construirem una societat justa i sense discriminacions.
I per a tot això ens cal la independència. Una independència civilitzada, com la que tants altres països estan a punt de coronar en aquest segle XXI. I ens cal recuperar la dignitat i la personalitat pròpia.
La Flama del Correllengua és un estendard davant del qual podem recordar qui som i podem expressar què volem. És a dir: que la Flama del Correllengua ens incita a ser homes i dones lliures, a decidir per nosaltres mateixos i a dissenyar el nostre propi futur.»

A més, el dijous 9 d’octubre a 2/4 de 6 de la tarda, a la biblioteca Joan Miró, hi va haver una sessió de contacontes a càrrec de Llibertat Roca que va explicar el conte «Un collaret de gotes de pluja». Durant l’acte es va poder veure el cartell que el CEIP Mare de Déu de la Roca va preparar per aquest Correllengua. Aquest dia també es van entregar els premis del I Concurs de dibuix de l’11 de Setembre, de fet tots els participants van rebre alguna cosa per agrair-los la seva participació i perquè tots els dibuixos eren d’allò més bonics.

A part, els membres de BROT també vam comptar amb una parada de productes de la terra a la plaça de l’Església, dins del cap de setmana medieval, del 27 i el 28 de setembre, i vam organitzar i participar en la realització del sopar-degustació de cloenda (amb una clotxa especialment pensada per a l’ocasió) que hi va haver el diumenge 28 a la nit a la plaça Joan Miró, patrocinat, també, per l’Ajuntament.

Col·lectiu BROT
http://brotmont-roig.blogspot.com/
brot@pobleviu.cat

100 anys d'estelada

Enguany se celebra el centenari de l’estelada, la senyera amb què indiquem que el nostre és un poble en lluita per unes llibertats que ens van ser preses precisament ara fa 300 anys, quan el primer dels reis borbons, Felipe V, no en van tenir prou a guanyar la guerra, sinó que va voler aniquilar unes zones amb una cultura germana, diferent, però, a la que ell imposava; uns pobles que més endavant havien de passar a la història com a Països Catalans. Recordem que aquest rei borbó va imposar el Decret de Nova Planta a través del qual se’ns prohibia llengua, cultura i lleis pròpies; i que les accions que va emprendre en contra dels catalans van ser tals que fins i tot va cremar un poble sencer: Xàtiva (al País Valencià), on tenen una imatge de Felipe V a l’Ajuntament penjat a l’inrevés perquè sempre es recordi la brutalitat amb què els va tractar.
Tornant a l’estelada, com sabeu, aquesta bandera va néixer a partir de la bandera cubana i en els seus inicis només tenia una variant: la de l’estel blanc (damunt d’un fons triangular de color blau); van ser les forces polítiques i els col·lectius més esquerranosos els que van popularitzar, precisament ara fa 40 anys, de la mà, concretament, del PSAN, una altra variant: la de l’estel vermell (i els fons triangular groc, com la resta de la bandera), per creure que s’adequava més a les seves pretensions, a les pretensions de l’esquerra independentista.
Aquest any, doncs, és un any carregat de celebracions (els 300 anys de resistència, els 100 anys de l’estelada amb l’estel blanc, els 40 anys de l’estelada amb l’estel vermell...) per aquells que creiem en un futur millor per als Països Catalans; un futur que ens reconegui com a tals i que ens permeti créixer i tenir totes les particularitats que ens caracteritzen, amb tota llibertat, sense cap tipus de problemes; un futur que, per tant, passa inevitablement per la independència, perquè com més temps passa més clar veiem que no hi ha res a fer amb els estats que ens oprimeixen, que la seva voluntat és la de continuar fent-ho, continuar ofegant-nos, perquè temen que, d’altra manera, aconseguim una prosperitat que ells no tenen. Per això, us commino a pensar fredament, objectivament, què en traiem de ser espanyols o francesos. No us heu adonat que només en traiem maldecaps i alguna vegada algun copet a l’esquena per fer-nos creure que ens estan deixant alguna porta oberta quan només ens estan donant peixet?!
Crec que, com a mínim, ja que no tenim una vareta màgica que ens permeti canviar les injustícies d’aquest món, és important ser conscients de com de crues són les coses perquè no ens deixem enredar o, com a mínim, no fàcilment. Cal que aprenguem a mirar-nos-ho tot amb ulls ben crítics, a ser ben malpensats, perquè segur que la realitat supera les nostres cabòries, o és que el fet català (com el fet basc) no és la gran arma electoral dels espanyols? Vull dir que, no us heu fixat que sempre que hi ha eleccions alguns dels dos, si no els dos, rebem; perquè això (ja se’n preocupen prou des dels mitjans de comunicació a manipular la informació per aconseguir-ho), és el que fa que els espanyols s’arborin i votin per aquell partit que creuen més anticatalà o més antibasc? A més, no crec que sigui per mala sort que a Catalunya després d’una atzagaiada n’arribi una altra, tot això ha de ser premeditat, a la força!
El que no m’acaba de quedar clar és que si no ens volen, no ens deixin anar; però, és clar, no ens volen però sí que volen tot el que nosaltres puguem aportar-los! D’aquí l’enrenou que hi ha amb el tema del finançament! Perquè els calés nostres sí que els volen, és clar!!
Parlava, fa poc, amb una companya de Sòria que em deia que ells encara que tinguin carreteres poc transitades també tenen dret a tenir carreteres amb bon estat. És clar que sí, però si les nostres estan més transitades potser també necessiten més atencions, més inversions... I qui parla de les carreteres també pot parlar d’altres serveis: educació, sanitat... A més, però, vaig dir-li que de la mateixa manera que tenen dret a les bones carreteres també tenen dret a les nuclears i a les seves errades cada dos per tres, que això també ens ho podem repartir com a bons germans del món mundial que som i que ja que allà no en tenen ni n’han tingut mai, que es poden quedar totes les d’aquí! La noia, és clar, en aquest punt de la conversa va canviar de tema.
Tota aquesta llarga disquisició és només per demostrar que la lluita no ha d’afeblir-se, que hem de continuar combatius ara com sempre, per aconseguir que tant l’estelada com els 11 de Setembre, per afegir un exemple d’una celebració que acabem de passar, caduquin; o no preferiríeu penjar una senyera el dia de la Independència (i no una estelada un 11 de Setembre), en un context de Països Catalans pròspers i lliures?

Agnès Toda i Bonet